Testament amb clàusules especials
| Autor | Manuel Faus |
| Cargo del Autor | Notario |
| Actualizado a | Noviembre 2023 |
Es pot veure en l'Obra Práctico Sucesiones més informació i doctrina, especialment en els temes:
|
Contenido
|
Es proposen les següents disposicions especials:
Es nomena el consort fiduciari«Faculta la seva esposa perquè pugui distribuir lliurement els béns del testador entre els fills comuns, nomenant hereu o hereus i ordenant llegats. Si no hi ha una disposició expressa de la seva esposa, en morir aquesta, els fills esmentats del testador rebran els béns no distribuïts per parts iguals i com a hereus així instituïts; en cas en què algun d'ells hagués premort l'esposa del testador, el substituiran els seus respectius descendents per estirps».
Comentari a aquesta clàusula
Designació pel cònjuge o convivent: el Codi Civil de Catalunya, llibre IV (relatiu a les successions), en el seu article 424-1 permet al testador que sigui el seu hereu la persona que el seu cònjuge o convivent en parella estable determini entre els fills comuns i els seus descendents.
Diu així l'article 424-1 del Codi Civil de Catalunya (CCCat.):
«1. El testador pot instituir hereu el descendent que el seu cònjuge o convivent en parella estable supervivent elegeixi entre els fills comuns i llurs descendents, encara que visqui el seu ascendent, o els pot instituir en les parts iguals o desiguals que el cònjuge o convivent supervivent estimi convenients».
A continuació es detallen les pertinents regles per a fer ús d'aquesta facultat.
Designació per parents: el Codi Civil de Catalunya permet la delegació a favor dels dos parents més pròxims, regulant els efectes d'aquestes delegacions en el previst pel testador. Diu així l'article 424-5:
«Designació d'hereu pels parents. El testador pot instituir hereu un o més descendents que siguin elegits per dos parents pròxims designats directament per ell o d'acord amb el que estableix l'article 424-6.1.a, encara que no hagi fet ús de la facultat de confiar l'elecció al cònjuge o al convivent en parella estable».
Nomenament d'hereu de confiança
«Nomena hereu de confiança el Sr. *, amb DNI *, el qual donarà als béns del testador l'aplicació o destí que aquest li hagi encomanat confidencialment de paraula o per escrit. Amb aquesta finalitat el faculta àmpliament perquè pugui efectuar, amb relació als béns del testador, qualsevol acte d'administració i de domini, sense cap restricció i amb facultat de poder-se adjudicar béns ell mateix. L'esmentat hereu de confiança no estarà obligat a revelar la confiança ni haurà de donar cap explicació pel que fa a les disposicions que realitzi.
El substitueix vulgarment pel fill de l'hereu de confiança nomenat».
Comentari a aquesta clàusula
Els articles 424-11 i següents del Codi Civil de Catalunya regulen la institució dels «hereus de confiança» la possibilitat que l'hereu de confiança que mori sense revelar-la pugui elegir la persona que el substitueixi en el càrrec, sense que això impliqui cap nova institució, l'actuació dels hereus normalment per majoria, les obligacions de fer inventari i el dret a recuperar les despeses i la possibilitat de no poder revelar la confiança; mentre aquesta no és revelada, els hereus de confiança tenen la consideració (també a efectes fiscals) d'hereus o legataris, sense que hi hagi confusió de patrimonis fins que sigui revelada, moment en què, tret que el testador no disposi altra cosa, passen a tenir la consideració de marmessors universals o particulars.
És característic d'aquesta institució el fet que l'hereu de confiança no pot revelar que hi ha una atribució a favor seu (no pot revelar que la voluntat de testador era que precisament ell fos hereu o li corresponguin determinats béns, ja que això es prestaria a frau); en efecte, diu l'art. 424-14 del CCCat.:
«1. Els hereus i els legataris de confiança, mentre no la revelin o compleixin, tenen la consideració d'hereus o legataris amb facultats per a fer actes dispositius entre vius, amb les limitacions que els imposi el testament, però no poden fer definitivament propis els béns de l'herència o el llegat ni llurs subrogats, que resten completament separats de llurs béns propis. 2. Una vegada revelada la confiança, si el testador no disposa una altra cosa, els hereus i els legataris de confiança tenen, respectivament, la condició de marmessors universals i marmessors particulars».
I en aquesta línia, l'art. 424-15 disposa:
«1. Les institucions d'hereu i els llegats de confiança caduquen si els hereus o els legataris nomenats o, si escau, llurs substituts moren sense haver-la revelada o completa, si la revelen o compleixen a llur favor i, en general, si la confiança no es pot complir pel fet que resulta desconeguda, il·legal, contradictòria o indesxifrable. Caduquen igualment en la part en què la confiança resulti afectada per alguna d'aquestes circumstàncies. 2. Llevat que la voluntat del testador sigui una altra, l'herència de confiança o la part que n'hagi caducat acreix la part dels cohereus instituïts sense encàrrec confidencial o, si no n'hi ha, es defereix a favor dels qui en el moment de la mort del testador haurien estat els seus hereus abintestat, amb dret de transmissió a favor de llurs successors. En el cas de caducitat parcial, aquestes persones tenen la condició de legataris de part alíquota en la porció caducada. 3. Si el llegat de confiança caduca totalment o parcialment, l'herència l'absorbeix».
Ara bé, hem d'entendre (encara que no hem trobat aquest supòsit analitzat per la doctrina) que el testador pot permetre de forma expressa a l'hereu o legatari de confiança adjudicar-se béns; observem que el precepte diu que llevat que la voluntat del testador sigui una altra (i ha de poder ser-lo), l'herència de confiança o la part que n'hagi caducat acreix la part dels cohereus instituïts sense encàrrec confidencial o, si no n'hi ha, es defereix a favor dels qui en el moment de la mort del testador haurien estat els seus hereus abintestat, amb dret de transmissió a favor de llurs successors; en tot cas, si la voluntat del testador és que el nomenat hereu de confiança faci seva una part de l'herència (a part de la retribució com a marmessor), per evitar la discussió de si això és possible o no ho és, tal vegada el procedent seria nomenar-lo hereu però establir algun modus o, en el cas que, per exemple, es desitgi que l'efectiu metàl·lic o algun bé concret sigui repartit entre diverses persones que designi reservadament el testador (no s'oblidi que el testador al llarg de la seva vida pot anar variant els beneficiaris), limitar la confiança al mencionat efectiu o bé o béns.
Llegat a un cotitular
«Llega els saldos existents en qualsevol compte o llibreta, en els quals figurin com a cotitulars la testadora i el seu espòs o els seus fills, a qui hi figuri com a cotitular amb ella, i en el cas de ser tots els fills, a aquests a parts iguals».
Comentari a aquesta clàusula
És freqüent l'errada consistent en creure que, quan en un compte o llibreta s'inclou com a cotitular un familiar o amic, aquest és el que rebrà el saldo de la llibreta o compte en morir el testador cotitular. És el cas de molts pares que van obrint llibretes a nom d'ells i de cada fill, pensant que, en morir, cada fill rebrà precisament el saldo de «la seva llibreta», és a dir, aquella de la qual el fill és respectivament titular. També passa, i amb importants conseqüències amb persones sense descendents (una llibreta a nom del testador i de cada nebot...).
Més encara, també és freqüent creure que pel fet de figurar com a cotitular d'una llibreta estem davant una donació de la part corresponent al seu saldo: així, si un pare «posa» a la llibreta o el compte a un fill, aquest pretén que una meitat del saldo ja li ha estat donada en vida.
«en el caso de los Depósitos Indistintos hay que considerar que siendo dos los cotitulares corresponde a cada uno la mitad de lo depositado salvo que los interesados prueben otra cosa ante la Administración. De tal forma que si fallece uno de los cotitulares se presume que la mitad de la cantidad depositada forma parte del caudal hereditario.
No obstante ello no impide que el consultante pueda demostrar ante la oficina gestora del Impuesto que la cantidad total depositada le corresponde por derecho propio, y que por lo tanto no debe integrarse en el caudal hereditario de su cónyuge, aportando las pruebas pertinentes, pruebas que deben ser valoradas en su caso por el órgano de gestión».
La Sentència del TS de 21 de juliol de 2003 [j 2] decideix que un dipòsit bancari a nom de diverses persones no suposa, per aquest fet, una donació (suposant ja una voluntat de donar) si no hi ha acceptació formal pel donatari; el simple fet d'haver facilitat el presumpte donatari el seu nom i cognoms, la data de naixement, el NIF, etc. no suposa que hi hagi donació ni acceptació, ja que són fets imprecisos i propensos a equivocació (moltes vegades es tracta només, en termes senzills, de permetre al cotitular que pugui "anar al banc o caixa a treure diners"); un fet que l'alt Tribunal va...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba